Ens movem. Sempre en trànsit.
Però potser ja fa temps que no sabem ben bé cap on anem.

El mòbil ens acompanya —com una extensió de la mà, com una crossa invisible que ens sosté mentre caminem pel món. Ens connecta, sí. Ens permet ser a tot arreu, parlar amb qui és lluny, compartir el que veiem. Però també ens desplaça subtilment del present, ens aparta del batec que tenim al davant.

Aquestes imatges, en blanc i negre, retenen aquell instant efímer en què el moviment es deté: persones in itinere, atrapades entre el gest de viure i el gest de mirar la pantalla. Viatgers immòbils. Cossos presents i ànimes en pausa.

Hi ha una paradoxa en tot plegat: mentre més connectats estem, més ens escapa el moment. Ens convertim en espectadors del nostre propi pas pel món, més pendents del missatge que del vent, més atents a la notificació que a la mirada d’un desconegut.

El blanc i negre despulla la distracció del color i ens torna a l’essència: una escena, una llum, una absència. En aquest espai entre el pas i la parada, entre la veu i el silenci, el retrat s’atura i ens interpel·la.

Potser aquestes figures no són només elles, sinó nosaltres.
Tots in itinere, caminant sense moure’ns, parlant sense escoltar, viatjant cap a un lloc que no sabríem situar al mapa —ni dins ni fora nostre.